Giovanni Boccaccio va escriure el Decameró l’any 1351, tres anys després que una epidèmia de pesta devastés Florència l’any 1348. En aquest context de desastre pandèmic, set dones i tres homes es refugien als afores de la ciutat. Per fer més lleuger el confinament, decideixen contar-se històries: una cada dia durant deu dies, fins a completar-ne cent. La clara similitud amb la pandèmia que hem viscut recentment ha estat l’espurna que ha motivat a rellegir i revisitar l’obra de Boccaccio. Aquestes són les paraules amb les quals l’enyorat Martí Pey ens va presentar el projecte: «Som seriosos. Ho hem demostrat en les diferents presentacions que hem dut a terme des que vam començar a fer-ho. Per tant, aquest cop us presentarem, seriosament, un autor italià que va saber treure la punta a situacions que va viure a la seva època. Les va viure, certament? O se les va inventar? Podem córrer el risc d’afirmar que va pouar en dos àmbits que coneixia sobradament. S’hi devia divertir. Entre les anècdotes reals i les fictícies sorgides de la seva imaginació, va començar per omplir un Decameró. Però no es va aturar; va seguir. I ens va deixar un llegat, al qual és difícil resistir-se. És massa temptador. Massa lúdic i divertit per renunciar a interpretar-lo gràficament. De manera que us presentem un Decameró de Boccaccio desenfadat. Uns relats sense rancúnia i aptes per a tothom. Ha arribat el moment de divertir-se. Amb respecte i el somriure als llavis.»
Tríptic de l’exposició Decameronada, una col·lectiva per rellegir Boccaccio.
L’ART DE NARRAR
La tradició d’explicar contes és molt antiga, però en l’antiguitat la transmissió oral els convertia en anònims. Boccaccio escriu, l’any 1351, ni més ni menys que 100 contes en un sol llibre. Pren com a excusa la gran pesta de Florència de 1348. Però els contes no són en realitat contes, sinó petites novel·les. Tot és novetat en l’obra de Boccacio, tracta temes que no s’han explicat en els contes tradicionals. Parla de la vida quotidiana, de les coses que fa la gent de l’època i per què les fa. I això converteix el Decameró en un producte Humanista de primer ordre.
Després de l’Edat Mitjana, de ritme lent i certa estabilitat, on Déu era el centre del món des d’on infondre por i càstig, l’Humanisme ho posa tot en moviment, i situa l’ésser humà al centre. Els viatges, el comerç de mercaderies i la curiositat intel·lectual d’homes i dones, ofereix a Boccaccio el privilegi de narrar. I de fer-ho amb llibertat. I aquí és on em comença a atrapar l’autor. Perquè allò que ens defineix com a humans és la capacitat de narrar. I Boccaccio introdueix un element nou (estem parlant del segle XIV): el món de les dones i el seu dret d’explicar històries. Crec que aquí podem parlar d’una nova moral, basada en la llei natural: “Si la natura no hagués volgut que les dones parléssim, ja se n’hauria encarregat”. Per tant, la Llei de la Natura és sagrada i negar-la és un delicte. A aquells que creien que les dones xerraven per xerrar, els demostra que aquest dret natural és també una forma de sabiduria. I és extraordinari veure com en el Decameró, les dones es converteixen en lectores, muses inspiradores i també narradores. I aquest fet és clau en l’època. I és des d’aquesta premissa, que avui rellegeixo el Decameró amb una mirada més oberta. (Núria Rossell, novembre de 2024)
