No m’esborro

Un llapis sense pes se’m posa a escriure.

Sé que no vull que es perdi en circumloquis

ni alambins de desert

i no deserto. Escric.

I em travesso.

 (Felícia Fuster, I què dieu, 1987)

Redescobrir l’univers poètic de Felícia Fuster ha estat un viatge estimulant. Com diu Lluïsa Julià, “Fuster accepta el risc de desfer i refer els mots, el seu significat, el seu so”. I és justament aquesta transgressió la que em va captivar.

Amb una tria volgudament instrospectiva, començo a desconstruir els seus versos i a reconstruir el meu univers pictòric en una sèrie d’obres, “no m’esborro”, fetes sobre llibres antics. Perquè Felícia Fuster no s’esborra. Com un llibre obert, se’m mostra el seu caràcter rebel, amb una gran càrrega emocional, marcat per la nostàlgia i la solitud. Hi ha silencis que es converteixen en espais plàsticament buits, paraules que es transformen en pinzellades, versos carregats d’intimisme que creen desassossec i una paleta que defuig els colors vius.

Núria Rossell

tècnica mixta sobre paper i llibre antic

 

L’enfilada que em descús, tècnica mixta sobre paper i llibre antic (de la sèrie No m’esborro), obra de Núria Rossell.
Quantes agulles he de clavar-me, tècnica mixta sobre paper i llibre antic (de la sèrie No m’esborro), obra de Núria Rossell.
Escric i em travesso , tècnica mixta sobre paper i llibre antic (de la sèrie No m’esborro), obra de Núria Rossell.