Nanses evoca la memòria ancestral dels antics recipients que servien per dur aigua, font de vida, de camí i d’espera. Les nanses, com braços oberts, parlen de càrregues antigues, de gestos heretats, de la comunió entre cos i paisatge. Des d’una mirada contemporània, aquests atuells ja no tenen una funció utilitària estricta, però en conserven l’essència simbòlica i l’aigua encara hi ressona. Com a portadores de memòria i de silenci, dialoguen amb el temps present, amb una feminitat arrelada i una terra que recorda. Una arqueologia íntima de l’ús i del gest.




