Paraules que ja no es llegeixen però que encara respiren.
Aquesta instal·lació aplega llibres vells intervinguts, no com a objectes oblidats, sinó com a elements vius d’una memòria col·lectiva. El temps s’hi acumula com la pols i la tinta. Cada arruga i cada plec del paper és un batec que persisteix. Entre les cobertes de fang, encara hi murmura una veu. Però aquests llibres ja no es poden llegir: s’han convertit en enigmes. No es deixen fullejar, només contemplar.
Aquí, el silenci pesa més que les paraules. I poster allò que no es pot obrir és, precisament, el que més ens interpel·la.
